31/05/2016

“Els infants que formen part del Casal en Família el fan únic i irrepetible”

La Irene Berenguer  treballa com a educadora social al Casal en Família des de l’abril de 2015 . Considera que el Casal és un espai viu i canviant, tant com els membres que en formen part i que el fan un lloc únic i irrepetible. La Irene és espontània, creativa i molt entusiasta, aptituds que la fan molt propera i estimada pels infants amb què treballa.

1. Quina és la teva tasca a la Fundació IReS? Quins són els objectius del servei on desenvolupes la teva feina?

Sóc educadora del Casal en Família al barri de la Pau. La meva tasca es basa en acompanyar als infants en aquest espai durant les tardes.

L’objectiu principal del projecte és facilitar i millorar l’organització familiar, la utilització dels recursos comunitaris i l’exercici de bones pràctiques relacionals entre els seus membres, per tal d’assegurar una bona atenció assistencial, afectiva i educativa dels seus fills i filles.

Arrel d’aquest objectiu en neixen d’altres específics relacionats directament amb la feina que fem amb els infants:

– Reduir el nivell d’estrès.

– Augmentar el nivell de tolerància a la frustració.

– Millorar l’expressió emocional.

– Millorar la resolució de conflictes.

– Vincular-se al grup.

– Millorar l’autoconcepte i l’autonomia dels infants.

2. En el teu cas, la professió ha estat fruit de la casualitat o sorgeix d’una vocació?

El cert és que no sempre he volgut ser educadora social. En un principi em vaig plantejar estudiar psicologia, però de seguida vaig veure que no encaixava amb el que jo volia fer a la vida.

Finalment em vaig decidir per l’Educació Infantil, i aquí vaig tenir el primer contacte amb l’educació social. M’atreia la idea de treballar amb persones que “necessitaven la meva ajuda”, tot i que a dia d’avui, amb tot l’aprenentatge que porto al darrera, trobo aquesta expressió poc apropiada, perquè qui ajuda a qui és una pregunta difícil de respondre. Però no puc negar que la voluntat d’ajudar als altres va ser el meu punt de partida.

Les pràctiques universitàries les vaig fer al CRAE Prim i, més tard, al Casal en Família. Aquestes dues experiències em van fer adonar que aquesta era la professió a la que em volia dedicar. I vaig iniciar la meva carrera com a educadora social, la qual m’enamora cada dia més. Així que se’ns dubte sí, la meva professió és fruit de la vocació.

3. Què has après de les persones que atens? Què és el millor de la teva feina? I el més difícil?

El més important del nostre projecte són les persones; les persones creen aquest espai. Els nens i nenes que formen part del Casal en Família, i la història que porta cadascun/a al darrera, fan que aquest espai sigui únic i irrepetible.

Al Casal mai deixem d’aprendre, ensenyar, riure, plorar (sí, també plorar!), emocionar-nos, alliberar tensions… Tot plegat configura un procés d’aprenentatge en el que és el propi infant (i només ell) qui et concedeix el permís de formar-ne part.

Una de les coses més gratificants de la meva feina (i també una de les més difícils) és el vincle que s’estableix amb l’infant. Aquest moment (a mi m’agrada referir-m’hi com el “moment màgic”) arriba quan el mur de resistència que hi havia al teu davant cau. Els infants sempre et posen inicialment a prova per veure si mereixes tenir aquesta autoritat moral, emocional, de recolzament… Si detecten que per més que ho intentin i et posin al límit tu no caus i, el més important, no deixes que ells/es caiguin, el mur que semblava indestructible es comença a esfondrar com paper mullat.  Així arriba el “moment màgic”.

4. En tres paraules, com definiries la teva experiència a la Fundació IReS?

Aprenentatge, vivències i enriquiment (personal i professional).