18/11/2016

II Congrés Serveis Socials: Violències en els escenaris actuals

L’equip de Violències de la Fundació IReS va assistir al II Congrés de Serveis Socials: “Violències en els escenaris actuals” celebrat els passats 9 i 10 de novembre i coorganitzat pel Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC), el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya (TSCAT), el Col·legi de Pedagogs de Catalunya (COPEC) i el Col·legi de Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).

L’objectiu del Congrés era conèixer a fons totes les formes de violència, però especialment les que apareixen en els nous escenaris socials que han generat les noves realitats socials i laborals que han creat el context de crisi econòmica, els actuals moviments migratoris, els canvis en els models educatius…

L’Alba Fernàndez, coordinadora de projectes de la Fundació IReS, comparteix amb nosaltres les seves reflexions:

Les violències en els escenaris actuals.

per Alba Fernàndez

El protagonista indiscutible del Congrés ha estat el canvi de mirada (o mirades) i l´enfoc al l’hora de parlar de violència. Per primer cop, s’ha parlat obertament de conflicte i d´altres violències a part de la de gènere, contextualitzat en el moment actual: violència filioparental, contra la gent gran, entre iguals, assetjament laboral, bullying, institucional/estructural, etc.

Aquestes noves situacions comparteixen diversos elements que requereixen d´un debat profund i d´una resposta a nivell social i, més concretament, per part dels professionals de primer ordre que treballem amb persones.

Més enllà del les persones implicades tant en el rol de víctima com de victimari (aquell qui exerceix l’acte violent), per fi apareix a l’escena del debat un tercer protagonista: l’espectador.  D’espectadors en som tots els professionals però també la societat en general.

Com a professionals, tenim l´obligació de tenir un paper actiu sota uns paràmetres que han de ser comuns, així com igual de comú ha de ser l´objectiu que perseguim: reivindicar les relacions dignes i lliures de violències i, en tant que dignes, compromeses i actives.

Per tant, la intervenció des de l´àmbit professional, més que mai, ha de vetllar per no infantilitzar ni incapacitar la gent que atenem (ja siguin víctimes o victimaris) entenent que sovint les violències poden ser falses sortides temporals a situacions concretes a les quals no saben respondre, fen-los entrar dins d’un bucle que els fa sentir perduts i atrapats, abocant-los a donar respostes no adequades i violentes.

És tasca dels professionals i de les entitats acompanyar aquestes persones fins que trobin sortides alternatives a la violència, explorant altres maneres de relacionar-se i resoldre els seus conflictes. Especialment cal fer-ho amb els joves i les famílies, que són el nostre futur.  De vegades no cal donar-li més força ni més pes a actes violents o agressius. Tenim l´obligació com a professionals de ser nosaltres qui frenem primer per agafar distància i observar, perquè cal entendre les violències actuals com el símptoma de que  alguna cosa no funciona i que, com a tals, són una oportunitat excepcional per rectificar. No ho desaprofitem!

Prèviament hem d’acceptar el fet que aquestes violències es poden expressar a través de manifestacions molt cruels però, a la vegada, només temporals. Sinó tenim en compte aquesta premissa prèvia a la intervenció en violències, el que estem fent és fer profecies, paralitzar i fer prediccions de realitats amb resultats estàtics i reduccionistes que no solucionen el problema. Caiem en “posar etiquetes”, justament el que volem defugir.

Ens cal saber distingir, malgrat la gravetat d´algunes situacions que ens arriben avui dia, entre actes cruels (com el bullying) i altres manifestacions de caire puntual. Des de l´àmbit professional, ens hauríem de fer tres preguntes abans de valorar i diagnosticar una situació:

-Hi ha una clara voluntat sàdica?

-És una situació contínua en el temps?

-Hi ha asimetria entre els que l’exerceixen i els que no poden donar-hi resposta?

Si no ens fem aquestes preguntes, en breu acabarem afirmant disbarats tals com que hi ha situacions de bullying a les classes de P3 dels nostres fills, quan el més encertat seria fomentar la cultura de la mediació i la resolució de conflictes ja des de l´educació més temprana.

Tot i que cal tenir tolerància zero amb la crueltat, no així per norma amb l’agressor/ra. El suport que oferim a  les persones que ho han viscut passa també per respectar que sovint necessiten un temps i fer un procés que queda fora dels cànons establerts. Les persones que viuen situacions de violències no sempre són les més dèbils, sinó les que no poden o no saben respondre, per tant.

No ho sabem tot de les violències. Ho hem d´acceptar. Cadascuna d´elles pot respondre a una causa diferent.  Per això hem de seguir aprenent i entenent que cada dia sorgiran noves situacions font de conflicte o objecte de violències.

El més important és reaccionar davant del fet que el que vam aprendre fa un temps, avui ja és caduc i no serveix. Cal superar la mirada reduccionista, la que tot ho veia blanc o negre, per començar a llegir els tons en gris i tenir capacitat de donar respostes més adequades a les situacions de violències del nostre context actual.

Cal parlar de totes les violències, també d’aquelles silencioses, de les que no se’n parla: a les nostres mans i a les de tota la societat està que deixin de ser-ho. Fem-les visibles, parlem-ne, perquè només així trobarem camins per afrontar-les i tractar-les, donant resposta als sempre canviants reptes socials.

Els dos dies de Congrés, particularment, se’m van fer curts, degut a la riquesa del debat i l´amplitud de les mirades, que enguany tenia un deix de color verd: d´esperança.

Alba Fernández.

Coordinadora de Projectes de la Fundació IReS