31/10/2017

Jo em dic a mi mateixa: “Aminata, aixeca’t!”

Fa dies que l’Aminata espera la visita de la Pilar, treballadora social d’IReS i testimoni del seu procés vital. Mentre la convida a seure al saló de casa seva, prepara te calent, bastant ensucrat, com a ella li agrada perquè, si ha de parlar sobre la seva vida, que tot agafi el gust més dolç.

 L’Aminata és natural de Senegal, té 71 anys i viu sola a Barcelona. Tot i que ha treballat sense parar durant 26 anys aquí i disposa del permís permanent de residència i treball, ara viu d’una Pensió No Contributiva perquè no pot acollir-se al sistema contributiu de pensions. L’any 1998 va ser derivada al Servei del Programa de Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) de la Fundació IReS. Malgrat les complicacions de la seva salut, té molta cura de sí mateixa ja que el seu somni és tornar a Senegal a viure els seus últims anys envoltada de la seva família. És vídua i mare de quatre fills, dos dels quals va poder portar al 2001 a Espanya.  La seva història ens connecta amb la realitat de moltes altres persones que un dia van decidir deixar enrere el seu país natal per trobar noves oportunitats a Europa. Forma part d’una generació d’edat avançada que ha hagut de superar molts obstacles per ser on és. Potser per aquesta raó, no recomana a ningú viure la seva experiència.

 “A les persones que es plantegen venir jo els diria que no vinguin, que es quedin a la seva terra… Però no sóc qui per minvar les seves il·lusions”. L’Aminata parla d’aquests homes i dones joves que surten cada dia a les notícies, que vénen a construir una vida nova a un país occidental travessant, en molts casos, condicions que depassen els límits de la dignitat humana. Darrere de cada història d’immigració hi ha una decisió valenta i empesa per la il·lusió.

Al Senegal, l’Aminata recorda una infància sense mancances durant un temps, anar a escoles franceses i estudiar fins que el seu pare va morir. En una societat de cultura poligàmica com la del seu país, la situació de dependència de l’home deixa en unes condicions econòmicament molt precàries a les dones. Això és el que li va passar a ella: “Ens vam quedar soles i sense res i veure la meva mare plorant tot el temps, patint per la seva situació, em va donar les forces per sortir endavant.”

 Cal dir que l’Aminata és una dona de reptes i, com la vida mai li ho ha posat fàcil, ella mateixa ha desenvolupat una capacitat única per a recuperar-se de cada situació. Va aconseguir una feina a Dakar portant una botiga de producte autòcton artesà i va acabar portant el seu propi negoci amb què havia sostenir tota la seva família després d’enviduar. El negoci la portava a viatjar sovint a França, Alemanya i Espanya, on sobretot visitava Barcelona.  Un dia una amiga la va encoratjar a quedar-se a la ciutat catalana. Animada pel seu encant i per la idea de viure aquí i estalviar per als seus fills, al 1990, dos anys abans de viure els Jocs Olímpics,  va deixar-ho tot per instal·lar-se aquí sola.

 “Vaig pensar que quedant-me aquí automàticament obtindria els papers”. Després dels Jocs Olímpics del 92, aviat es dissiparia aquella esperança i veuria la cara menys amable de la ciutat. “Quan vens de visita, tot està bé, quan decideixes quedar-te tot és diferent.”

Paint aquesta realitat, l’Aminata va passar diversos anys sola, lluny de la seva família i la seva cultura i del món que coneixia. Vivia en situació de precarietat mantenint diverses feines, a vegades més de dos alhora, en dures condicions: sense contractes legals o documentació i amb salaris molt baixos per jornades massa extenses. Tot, per poder alimentar-se i amb prou feines pagar el lloguer de casa i enviar diners a Senegal. Malgrat les circumstàncies, mai oblidava les seves obligacions amb les seves arrels.  I el seu desig: que els seus fills vinguessin a viure amb ella. “Aquí cadascú viu pel seu compte però als països africans la gent viu per als altres… En el cas dels senegalesos jo sé que tots tenen la ment aquí però el cor posat a la seva terra”. Ella tenia el problema afegit de viure sola i patir per tot allò que havia deixat a la seva terra.

Una dona tan forta com l’Aminata, principal pilar de tota la seva família tot i viure sola a una ciutat estrangera, poques ocasions tenia per fer-se escoltar, explicar el seu patiment, les seves preocupacions en el present i sobre el futur d’ella mateixa i dels seus fills. En definitiva, mostrar-se vulnerable.  “Jo estava molt malament. No sabia què fer amb la meva vida”, quan no trobava la solució per a res, uns dels seus amics li va recomanar adreçar-se a la Fundació IReS.

“La veritat és que vaig tenir sort amb IReS, em van escoltar i fer mirar les coses amb un altre punt de vista”. A la fundació, per primer cop es va poder obrir. “I llavors vaig  trobar les solucions per a alguns dels meus problemes que no sabia com solucionar”.

“Hem de tenir  “bon cap” per aixecar-nos de nou a cada cop de la vida”, és el que afirma  l’Aminata mentre continua explicant el seu camí per aquesta ciutat. Diu que la fe i la religió poden ajudar però no et donen per menjar “Si estàs acostumada a que tot surti com tu vols, sense cap dificultat i un dia ho perds tot…  Què passarà amb tu? Has de saber lluitar. Jo em dic a mi mateixa: Aminata, aixeca’t!”.

Després de realitzar un pla de treball gràcies a l’acompanyament de professionals d’IReS, ja estava preparada de nou per a continuar avançant. Els treballadors  van proporcionar-li  eines i recursos que li van obrir noves portes al món laboral. “Trobar feina no és fàcil però la major part de les ocasions en què m’oferien un lloc de treball m’hi agafaven!” afirma la dona amb orgull.  Va trobar “una bona feina” a un centre d’atenció de persones amb discapacitat intel·lectual i autisme, però allà, treballant nit i dia amb elles, no podia evitar pensar en els seus. La manca d’afecte que tenien li feia recordar els seus fills… “Me n’adonava de que no tothom podia realitzar aquella tasca. Aquelles persones necessitaven molt d’amor. Has de ser molt fort per aguantar-ho”. Malgrat aquests dies tan durs, l’Aminata no s’imaginava com de prop estava d’aconseguir el seu somni. Aquell contracte de feina li va permetre regularitzar la seva situació i retrobar-se amb els seus fills a Barcelona al 2001. Havien passat més de 10 any sense veure’ls però tot estava molt millor ara que els tenia amb ella, però encara volia una mica més.

“Sempre m’han agradat els reptes, no m’agrada agafar les coses fàcilment” Continuant amb el seu pla de vida, al 2004 va decidir deixar la seva feina al centre i obrir la seva pròpia botiga per retornar a la seva vocació mercantil. Ella sabia que podia donar més de sí mateixa i estava motivada per aquesta idea. Veient com un senyal clau les ajudes econòmiques que el govern estava atorgant per a petits projectes emprenedors, va apostar per fer-ho servint-se dels ajuts i recursos que la vida posava al seu abast. Un d’aquests recursos va  ser l’assessorament del Jordi, un dels treballadors d’IReS.  “Em van donar suport amb tots els tràmits per aconseguir la documentació que necessitava i descriure el meu projecte.”

Confessa que no s’ho creia del tot al principi però finalment en pocs mesos es va veure servint als clients de la seva botiga. “Funcionava molt bé però treballava molt dur tots els dies, incloent dissabtes i diumenges”.  Un dia, dirigint-se al banc es va desplomar. La van endur a l’hospital on el metge li diria que patia d’una hipertensió molt forta i de fatiga. Li van preguntar si ja descansava prou. “En 10 anys, des de que vaig arribar a Espanya, mai havia tingut un sol dia de vacances… Descansar per què?”.

 Amb el seu propi negoci, no deixava de tenir molts fronts oberts: l’angoixa de mantenir de la botiga, la casa, la família a l’Àfrica, i, sobre tot,  l’educació dels seus fills ja adolescents. Al cap d’un any, tot i que la botiga estava ben posicionada i comptava amb la fidelitat de molts clientes, l’Aminata va haver de tancar. El Mouhammed i el Seydi no volien fer-se’n càrrec i ella ja era massa gran per dedicar-hi tanta energia al seu negoci.

No havia estat gens fàcil però finalment ho havia aconseguit gairebé tot: el retrobament amb els seus fills i l’apertura de la seva botiga han estat els moments de major felicitat a la seva vida i per això se l’il·luminen els ulls quan en parla. A banda d’això, també recorda amb il·lusió el dia en què va entrar a viure a un pis amb ascensor, detalls ben senzills però que perfilen el nivell de benestar d’una persona que ha viscut en situació de vulnerabilitat durant tan de temps.

L’últim repte

Recordant l’ajuda que ha rebut de les persones aquí, els seus ulls s’asserenen. La Pilar ha estat una d’aquestes persones amb qui, braç amb braç, ha anat fent realitat el seu pla de vida. A través del projecte d’acció social Aferra’t, adreçat a la millora de les condicions de vida de persones que es troben en situació de pobresa, totes dues dones han establert un vincle, ja no entre professional i usuària, sinó entre persones. La finalitat del projecte és que, treballant des del vincle i l’acompanyament, persones com l’Aminata sentin la seguretat, la confiança i la llibertat necessària per avançar en el seu camí cap a l’autonomia i el benestar.

Si hom coneix a l’Aminata pot dir que és una dona forta, tota una guerrera, però també va haver de pagar un alt preu per lidiar amb tot ella sola. I per això agraeix els moments en què la van acompanyar, perquè li van fer recuperar el seu poder. “Sempre he volgut tenir les meves coses i aconseguir els meus propòsits sense dependre de ningú”. Les seves paraules cobren encara més veracitat després d’escoltar la seva història. La voluntat de l’Aminata és ferma i té clar que és mereixedora de la nacionalitat després d’haver treballat durament tants anys. Viu un moment de la seva vida en què reserva motla il·lusió per arreglar els papers de la nacionalitat i retornar a casa per viure amb els seus fills, néts i netes. Tancant un cicle, espera així el seu camí de retorn.

Diseño sin título (29) Diseño sin título (30)

PILAR I AMINATA

 

 

 

Tags