1/06/2017

Quan el que importa és el vincle, i no la sang

L’Enric i la Raquel van adoptar el seu fill al 2016, a través del procés d’adopció que van dur a terme amb l’ICAA i amb el Servei d’Adopcions d’Infants amb Necessitats Especials d’IReS. Ara, amb el petit de dos anys, ja formen una família nombrosa que no té cap por a ser diferent i han aprés a abraçar més la vida siguin quines siguin les seves circumstàncies.

-Quina fase va ser la més difícil durant el procés d’adopció?

Respecte al procés d’idoneïtat: dur, dur i dur! Els tècnics tenen una feina molt difícil a fer i amb molta càrrega ètica: decidir si aquella persona o persones podran ser una bona família per una criatura a la que han de protegir. I no podem oblidar que la prioritat és protegir els infants. Però els que estem a l’altra banda ens estem exposant, compartint la nostra intimitat perquè puguin decidir sobre quelcom que és súper important en la nostra vida i que té una càrrega emocional brutal.

En tot moment l’equip d’IReS ha respost als nostres dubtes i ens han orientat sempre que ho hem necessitat. Durant el procés d’adaptació comptàvem amb el seu acompanyament i disponibilitat les 24 hores del dia i encara mantenim un contacte periòdic per fer el seguiment. Tot i que no hem tingut cap problema o dubtes més enllà del que pot ser habitual, et dóna una certa tranquil·litat saber que tens algú a qui recórrer en cas de necessitat.

-Per què vau decidir ser pares d’un infant amb necessitats especials?

Per què no? Aquests infants necessiten una família tant com qualsevol altre nen/a i nosaltres volíem ser pares. Qui et garanteix que el teu fill/a no tindrà necessitats especials siguis mare/pare biològic o adoptiu?

El teu rol com a mare/pare no canvia. Potser requereix un plus, un extra, tant quan ets família adoptiva com biològica. Però al cap i a la fi creiem que ser pares és donar i això és el que necessita un infant, sigui com sigui o tingui l’etiqueta que tingui.

Quan vaig saber que no podia ser mare biològica, vam decidir directament adoptar sense provar cap tractament de fertilitat. L’Enric ja és pare biològic de dos joves, dos soletes, el Marc i l’Àlex. Així que la decisió de ser pares adoptius va ser més meva. Sentia que la natura m’empentejava a aquesta via que, a més, l’havia contemplat des de ben jove. Estic totalment convençuda que el que realment importa són els vincles afectius i no la sang. Sempre havia tingut en el meu imaginari aquesta opció: ser mare d’un nen/a que necessitava una mare.

Cap dels dos vam dubtar ni un moment sobre l’adopció d’un infant amb necessitats especials. Pel contacte que hem tingut i les nostres trajectòries era quelcom que teníem molt clar.

-Coneixíeu alguna família que hagués pres la mateixa decisió?

Sí, quatre: una molt propera i amb la que compartim molta vida, doncs som els padrins del Jose. Dos més de “coneguts de coneguts” i una altra família amb la qual la Raquel té contacte professional.

 –Raquel, Enric, què destacaríeu de la vostra experiència de ser pare i mare del petit?

Voler ser pare o mare és un desig molt fort que et neix de les entranyes. S’acompanya del cor i la ment, però el motor són les entranyes.

El procés, per nosaltres, va ser una muntanya russa emocional: amb il·lusió, amb incerteses, neguits, alegries, esperança i sempre sota la protecció del paraigües d’un fort desig. A partir de la idoneïtat ve “l’ESPERA”. I l’escrivim en majúscules perquè així es manifesta en la teva vida. Mai saps quan arribarà “LA TRUCADA”. Aquest aspecte és molt diferent a un embaràs; aquí tot el que planifiquis està subjecte al fet que encara no ha arribat el teu fill/a, i no saps quan passarà. Tampoc saps quina edat tindrà i no pots preparar gaire coses. Nosaltres dins de la franja que havíem establert era molt diferent rebre un infant d’un any, per exemple i com va ser el cas, que un de 5 anys i mig. I quan et truquen del servei d’adopció per algun tema, tu veus la trucada i se t’accelera el cor… “Oh, només era per veure com estem i comentar algun canvi al servei.” “I aquests canvis, tindran repercussió en el nostre procés?” En fi! Aquestes eren les nostres pujades i baixades.

I arriba el moment de “la trucada” i “l’espera” s’acaba. Et parlen per primer cop del teu petit i surts d’allà estimant-lo molt i imaginant-lo. I arriba el dia que tens la seva foto i li parles i intentes començar a enviar-li tot l’amor que ja sents.

-I arribat aquest punt del procés, quin ha estat el vostre aprenentatge com a pares?

Pel simple i complex fet de ser pares, arribis pel camí que arribis, aprens de la teva capacitat d’estima, les prioritats et canvien, de com d’importants són les coses senzilles i bàsiques de la vida, de la teva resistència a no dormir i que pots fer moltes coses en un sol dia.  El nostre fill, per com és ell, ens ensenya a abraçar la vida amb un somriure siguin quines siguin les circumstàncies i a no dedicar més temps del necessari a les amargures.

-Com és un dia a la seva vida?

Entre setmana es desperta allà les 6:45 i juga una estona al llit amb el papa i després es canvia per estar net i a esmorzar. Quan va provar el pa amb tomàquet i formatget va deixar decididament les farinetes. Poc més tard, el papa el porta a la llar d’infants on juga, pinta, balla, fa psico, celebra les festes tradicionals i aprèn a estar amb d’altres infants. La Marta, la seva professora, ens diu que es veu un nen molt feliç. Cap al migdia, el recull la mama i anem a casa a dinar, dormir i descansar. Durant el camí ens agrada molt veure els autobusos que són “graaans”. A la tarda acostumem a anar al parc; s’ho passa pipa al sorral, als gronxadors o empaitant coloms. De vegades, també anem a comprar i amb ajuda de la mama porta el carretó. Després d’una estona de jocs amb els tetes o els papes, anem a la banyera, cremetes, massatges i a sopar. Unes cançons abans de dormir, vora les 21:30, i fins l’endemà.

-Quines dificultats experimenteu?

La nostra percepció és que no hem experimentat dificultats més enllà de les que suposa la criança d’un infant. Potser ens havíem mentalitzat per tenir moltes més complicacions i el petit ens ho ha posat molt, molt fàcil. Hem establert el vincle molt ràpid i ell no ha donat mostres de patiment pels canvis.

Honestament, no el vivim com un nen amb necessitats especials, sinó com el nostre fill. Quan ho mirem amb més distància, ens adonem que potser el que hem tingut de diferent durant aquest any de camí junts són les contínues visites mèdiques amb especialistes i les de seguiment al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Primerenca.

Tot i que no hi ha cap malaltia greu, l’espera de resultats de proves el vivim amb neguit. Voldríem tant poder estalviar-li el patiment quan li fan proves o que pogués entendre per què el posem en aquesta situació!

La Raquel recorda la primera vegada que li va dir “mama” amb tota la paraula —no “mmmm” o “maam”. Ho va dir plorant, mentre intentaven trobar-li la vena per fer una analítica. Però no podia rescatar-lo d’aquella situació, així que plorava ell, plorava ella i plorava la infermera.

És una dificultat? És una realitat a la que fem front el millor que sabem i podem. Estem al seu costat. Sempre.

-Com us imagineu el futur amb ell?

Respecte el futur, un aprenentatge que hem fet al llarg d’aquest procés és no imaginar gaire, sinó anar fluint i vivint el que arriba. Et prepares per unes coses i en passen d’altres; imagines coses i la realitat supera la teva imaginació. Així doncs, no tenim una imatge perfilada del futur amb coses concretes. Però el que no imaginem és un futur sense el nostre fill. El futur és un camí que recorrerem junts, que ha començat amb il·lusió i ple d’amor i que no sabem on ens portarà.

-Com a totes les famílies amb infants, decidir què és el millor per a ells genera pors i inseguretats. Quines han estat les vostres?

En les pors coincidim tots dos: que ell hagi de patir més del compte. El fet de viure comporta entrebancs, no sempre tot és fàcil i per això és important educar els infants en superar la frustració i els contratemps i en treballar la constància. Això però, esperem que la dosi “d’entrebancs” que es trobi sigui l’estàndard, que no hagi de patir cap malaltia greu i que no tingui greus dificultats per trobar el seu camí, el camí que el faci feliç i en el qual l’acompanyarem.

Ens genera inseguretat, com a qualsevol família, la típica pregunta de: ho estaré fent bé? I d’altra banda, com explicar-li l’adopció quan arribi el moment. Tenim molt clara la teoria, vam parlar molt a la formació i ens van donar material, però som conscients que una altra cosa és la pràctica, on s’hi posen en joc les emocions. En fi, quan els nostre fill, al que adorem, ens faci la pregunta “i jo vaig estar a la teva panxa?”, així com totes les que vindran després, esperem estar a l’alçada del que necessiti i fer-ho el millor possible.

 –Quins valors creieu que ha de compartir una família que té infants amb aquest tipus de necessitats?

Creiem que el respecte per la personeta que tens davant és essencial. La capacitat d’estimar a l’altre tal com és i no canviar-lo segons les teves expectatives. Flexibilitat, poder adaptar-se a noves circumstàncies i trobar allò positiu. Alegria, sentit de l’humor, empatia, comunicació, paciència i capacitat d’autocrítica. Humilitat: saber demanar ajuda. I temps. Valorar el temps i compartir temps. Tot això seria ideal per qualsevol relació humana, oi? Perquè no hi ha ningú perfecte… o no el coneixem!

-Què li diríeu a aquelles famílies que es plantegen fer una adopció d’aquest tipus?

La nostra experiència és molt positiva, així que els animaríem. També els avisaríem que el procés de valoració d’idoneïtat i l’espera ens van remoure molt. De totes maneres, no hi ha res que no s’esvaeixi amb l’arribada del teu fill. La seva mirada còmplice, el so del seu riure, l’escalfor de les seves manetes, les seves abraçades buscant protecció, la seva mà agafant-te per anar amb tu a descobrir el món amb ulls expectants…Cada detall ho omple tot de sentit.

Moltíssimes gràcies a tota la família.

Família d'Adopcions d'IReS