28/03/2017

Superant la por a tornar a començar

El primer dia que va venir a Fils, gairebé no podia parlar. El Marc estava en una situació d’ansietat tan alta que en qualsevol moment creia que podia tenir un atac de pànic o desmaiar-se. S’encallava quan parlava i quequejava constantment. Ens mirava amb desconfiança, i es notava que patia per si donava la sensació que s’alterava o es posava violent; i és que estava a punt d’explotar de la pressió que sentia. Li feia vergonya dir que ja no podia més.

Més tard, ens va explicar que li va xocar que no el jutgéssim o que somriguéssim tant i confiéssim en ell,  però que no ens creia quan li dèiem que en un any i poc tindria l’alta.

Mai no hauria imaginat que acabaria assegut en aquella sala, ni que això li podia passar a ell. Però amb el pas dels dies va anar relaxant-se, i va decidir que tornaria a venir. Després de molt temps se sentia per primer cop còmode i protagonista i va compartir la seva història.

Els seus fills van arribar un pèl d’hora, potser, i la vida li va fer un gir. Començava a notar-se cansat  i desanimat. Amb la parella va anar descobrint que no s’estimaven i l’un i l’altre es rebutjaven constantment. Quan parlaven no s’entenien, ni sobre ells mateixos, ni sobre cap tema sobre els nens. No sabia què li passava, però no s’acabava de trobar bé.

Tot això va repercutir en totes les àrees de la seva vida.  Com patia llargues nits d’insomni, la paciència amb els seus fills es veia afectada el dia següent. Tampoc no podia concentrar-se a la feina, i el seu cap el mirava d’una forma diferent. S’inventava excuses i anava a amagar-se al lavabo en els moments en què no podia més. Sentia vergonya perquè era un home, pare i cap de família, i creia que si donava una imatge tova no superaria les expectatives i la gent el veuria d’una altra manera. Tenia tanta por a defraudar i a ser jutjat pel seu entorn que havia après a tirar del carro sol i per continuar, es medicava d’amagat. Però les coses seguien sense redreçar-se: la hipoteca els ofegava, la feina no l’il·lusionava, la família es posava entremig per intervenir i ell no sabia posar límits. Tot anava empitjorant, fins que algú li va parlar de Fils.

En aquest servei recuperaria les regnes de la seva vida, de la qual només ell havia de ser el protagonista. Per això, a l’hora de fer el seu Pla de Treball, el primer que va fer és respondre una pregunta: què volia ell?. Al principi no ho sabia. Ningú mai li havia preguntat. Però entre ell i la terapeuta, van anar descobrint quin era l’origen del seu neguit. Es va sentir a ell mateix dient que el que volia era parar de barallar-se i evitar fer-se més mal. Va plorar fins l’esgotament quan va comprendre que els seus fills també patien, però prendre consciència d’allò també fou un descans i va començar a trobar-se millor. Començava a saber qui era realment, i això li va ajudar a posar-se en el lloc de l’altre i entendre que, com a home, podia desenvolupar un altre rol diferent al establert.

També va treballar la part de la relació amb la seva parella, van repassar la seva història i parlar d’alguns fets que havien passat per alt a l’hora de reflexionar sobre el que els estava passant: la pèrdua d’un fill adolescent, una relació que estava acabada… Van escoltar-se i junts canalitzaren la pena que s’havia fet ràbia, compartint el dolor, superant la por a tornar a començar, però amb la voluntat conjunta de criar i estimar als seus fills i aquest cop fer-ho millor.

 Avui  és el darrer dia que ve a FILS perquè ja li han donat l’alta. Somriu,  i diu que aquest ha sigut el seu millor any.

Fils és un projecte adreçat a millorar la situació de persones que es troben en situació de conflicte i/o violència, mitjançant l’acompanyament al llarg de tot el seu procés de recuperació i de les fases d’atenció (acollida, intervenció, tancament i seguiment). Apoderem  les persones per tal que adoptin un paper actiu en la millora del seu benestar, perquè ells són els únics protagonistes de les seves vides.

 

Alba Fernández Pous.

Coordinadora Projecte Fils.

 

Tags